Martínez de Ubago: “Cal adaptar els entorns a les persones, i no a la inversa”

Rodrigo Martínez de Ubago és psicòleg clínic i professor col·laborador de la UOC des del 2003, actualment de l’assignatura de Psicopatologia d’adults al grau en Psicologia. Està especialitzat en psicologia clínica i predicció del comportament. Com diu el catedràtic Manuel de Juan Espinosa al pròleg de Deja de intentar cambiar (2016) que va escriure Martínez de Ubago amb Mara Aznar, ell és dels pocs psicòlegs que exerceixen en tres camps diferents: la docència, el tractament amb pacients a la consulta, i el món empresarial com a director de desenvolupament de VipScan, empresa especialitzada en el disseny de sistemes de predicció del comportament humà.

Què et va dur a participar en l’equip UOC?

La inquietud per la transmissió del coneixement i per formar part d’una comunitat en constant renovació. L’experiència de la docència és sempre molt enriquidora, tant a escala personal com professional. 

Des de la teva experiència en altres sectors professionals, què creus que aporta el model diferencial de la UOC respecte d’altres universitats d’ensenyament presencial?

Alguns són evidents, com el fet de poder ajustar els temps i les assignatures a la vida de cadascú sense obligacions horàries o de desplaçament. El model és molt participatiu, en molts casos més que a la universitat presencial, atès que la comunicació entre alumnes i amb docents és molt fàcil en els espais de l’aula. És fàcil compartir coneixement i dubtes, i és molt fàcil la interacció. 

Seguint en aquesta línia, quins beneficis diries que obtenen les i els estudiants i el professorat del model UOC? Què aporten ells a la universitat?

Una comunicació directa i àgil: hi ha més interacció que en entorns presencials, els dos grups aporten coneixement en la mesura que el tenen. L’alumnat proposa molts recursos que son de gran utilitat pels professors i la resta de companys. El professorat fa una tasca de filtratge, a vegades, de guia i descobridor d’altres, sempre s’aprèn alguna cosa. 

Col·labores a la UOC des del 2003. Com ha estat la teva experiència com a professor col·laborador? Quins canvis has notat en aquests setze anys?

La meva experiència ha estat molt gratificant. Alguns canvis mostren la bona evolució de la UOC, hi ha molts més alumnes que quan vaig començar, i sempre he sentit parlar bé de la UOC, en el seu entorn i fora d’ell. 

El canvi més apreciable és l’esforç en el desenvolupament tecnològic del campus, la multiplicació de recursos a l’abast a l’aula i l’experiència dels usuaris és cada cop millor. Tant en el fons com en la forma, els espais i recursos del Campus han millorat, són més intuitius, àgils i agradables. El model d’avaluació és molt fàcil de seguir per l’estudiant si s’organitza bé. El treball realitzat amb l’avaluació contínua fa que l’alumne pugui distribuir l’esforç, i els requisits de les pràctiques completen la part acadèmica amb un punt de vista d’aplicació del coneixement. Són treballs que obliguen a elaborar els continguts de la matèria: no es volen treballs que reprodueixin el contingut dels materials, sinó que es busca la seva aplicació pràctica, cosa que requereix una bona comprensió. 

Sense cap dubte, l’equip que la conforma. Els companys i coordinadors/es actuals i passats sempre han estat extraordinaris. L’experiència de col·laboració i treball en equip ha estat excel·lent. Els coordinadors de la UOC faciliten enormement les tasques i la conformació de l’equip fent molt propera una feina que cadascú fa des d’un lloc diferent. 

Actualment, participes com a professor consultor de la UOC a l’assignatura de Psicopatologia d’adults. Què és el que més destacaries d’ella?

Sobre l’assignatura en si, penso que aporta les competències suficients i necessàries perquè un futur professional s’enfronti a la part més complexa de la conducta humana, aquella en què existeix patologia. El treball de l’assignatura és doble: per una banda, és necessari que els alumnes adquireixin coneixements de psicopatologia d’adults i, de l’altra, que desenvolupen una actitud oberta i empàtica, curiosa i amable cap a les persones que pateixen un trastorn mental, sense perdre de vista el coneixement necessari per fer una anàlisi de la conducta anormal adequada. 

Les tecnologies i el sorgiment de la intel·ligència artificial acceleren molt el procés i permeten començar a simular sistemes neurobiològics per una banda, i per una altra l’anàlisi de dades que ens donen pistes de les possibles causes del comportament i la seva predicció. 

El 2017 vas escriure Deja de intentar cambiar, un llibre que vam ressenyar en aquest blog. Parlaves de com la societat ens pressiona perquè “canviem” i ens ajustem a la “normalitat”. De quin tipus de canvi parlem? Fa uns anys es va començar a parlar de la “tirania de la salut”. Creeus que hi ha una “tirania” d’alguna personalitat concreta? Quines en serien les característiques principals?

Parlem d’un canvi personal. El llibre explica per què és tan difícil canviar, i per què no hem de fer-ho. La personalitat és una estructura amb base biològica que es desenvolupa sota control genètic, de manera que la nostra forma de ser, sentir, estar al món, és bàsicament la mateixa al llarg del temps i de les situacions. La societat exigeix que ens esforcem per canviar en aspectes en què en realitat no podem, la qual cosa ens genera molta frustració. El món social, educatiu i laboral ens demana que siguem dinàmics, flexibles, líders i bons treballadors en equip, per exemple. Aquestes característiques són molt personals i molt poc modificables. Hi ha persones que mai no treballaran bé en equip, i a més a més no els hi agrada, i això és igual de respectable com el pol contrari. Sembla que qui no ho gaudeix estigués fent alguna cosa malament. Cal que apostem per adaptar els entorns a les persones, i no les persones als entorns. 

Hi ha estils de personalitat amb més èxit social que altres. L’extravertit, estable i fort és l’estil al qual sembla que hem d’aspirar, però tots els estils tenen avantatges i inconvenients. Seràs feliç en la mesura que et coneguis, t’acceptis i generis entorns que, en la mesura del possible, s’adaptin bé a la teva manera de ser. Per exemple, els introvertits són més invisibles i constantment es veuen pressionats a relacionar-se més i ser més dinàmics, cosa que els genera una sensació que alguna cosa “està malament” en ells. Si coneguessin com funciona el seu cervell, sabrien que estan perfectament bé, i que només han de fer el que realment els agrada: gaudir dels ambients tranquils i de les activitats poc mogudes. 

També estàs especialitzat en predicció del comportament. De quina manera creus que la millora constant de les tecnologies i el sorgiment d’intel·ligències artificials capaces d’aprendre, per exemple, està influint en la feina dels psicòlegs? Què ens falta per saber? Què hauria de fer l’estudiant interessat en aquest àmbit per formar-se?

Ens falta moltíssim per saber. La meva impressió és que la psicologia (inclosa la neuropsicologia) és una ciència molt jove, tot just estrenada. És un moment molt maco per participar en ella, perquè hi ha moltes coses per descobrir i construir. Tot i això, cada cop hi ha més evidències que expliquen com funciona el nostre cervell i el que la psicologia pot aportar-hi. Són avenços que, en molts casos, encara no s’han traslladat a la societat. Les tecnologies i el sorgiment de la intel·ligència artificial acceleren molt el procés i permeten començar a simular sistemes neurobiològics per una banda, i per una altra l’anàlisi de dades que ens donen pistes de les possibles causes de les conductes i fer una predicció del comportament. 

L’estudiant interessat en això necessita formació en psicologia, neurobiologia, estadística i informàtica. Sense perdre de vista les humanitats, com a mínim a nivell acadèmic: si a més d’aquestes matèries, s’interessa per la filosofia, l’antropologia o la sociologia, molt millor, perquè podrà obrir la seva ment a més alternatives i concepcions del món i de l’ésser humà. Crec que les humanitats ens fan millors persones, i més protagonistes de la nostra vida, més conscients del nostre lloc en el món i en la història. 

Psicopatologia d’adults està entre les assignatures de matriculació lliure (es pot cursar sense fer el grau de Psicologia). Premeu aquí per més informació.